La ingenuïtat

Ser ingenu o ingènua, com diuen els francesos naïf, potser algun dia arribi a ser un pas per a la salvació d’un món en plena decadència (“decadence” com diria Nietzsche). No s’ha d’entendre aquesta ingenuïtat en un sentit despectiu, com s’acostuma a fer tot sovint, considerant als ingenus com a babaus. Tot el contrari, es tracta de tornar a ser com nens bons, sense malícia, sense enganys, es tracta de tornar a creure en els contes de fades i en la possible salvació d’un món esquinçat per les guerres, enfrontaments, violència… Seria més o menys la tercera metamorfosi que proposa Nietzsche: del camell al lleó, i del lleó al nen. Ara bé, el nen superhome nietzschià és un nen maliciós, que mira només per ell, sense tenir en compte als altres. No es tractaria de ser un nen egoísta.

De la ingenuïtat, de la franquesa honesta, és del que parla, en part, l’última pel·lícula de N. Shyamalan “La jove de l’aigua”. En ella s’explica a través d’un conte com la col·laboració desinteressada entre els components d’una societat (en aquest cas d’un bloc de pisos com a metàfora) pot ajudar a una narf (noia de l’aigua), portadora d’un missatge d’esperança, a fer realitat el somni d’un món millor. La veritat és que els tràilers, que han fet de la pel·lícula, no reflecteixen el que realment vol transmetre. No es tracta d’un thriller exactament ni d’una pel·lícula de por, tot i que hi ha alguna escena que pot provocar algun ensurt, sinó que és un conte de solidaritat en el sentit més ingenu, pur i noble. Al principi ho deixa ben clar, els humans hem oblidat saber escoltar, sentim sons però no hi parem l’atenció convenient, hem perdut la capacitat de saber escoltar als altres. Per exemple podem posar el fet que veiem diàriament com milers d’immigrants arriben com poden a les canàries amb els seus destartalats “cayucos”, sense voler entendre què és el que està passant de debò, què els està obligant a sacrificar fins i tot la vida per trobar una oportunitat en un altre país.

Una de les coses que més pot sorprendre de la pel·lícula, que comentava anteriorment, és el fet que tothom col·labori, la seva honestedat i franquesa. Es fa estrany veure una comunitat de persones sense perversió ni malícia, potser perquè ja no hi estem avesats. A la sortida del cinema, vaig tenir una sensació agradable, la sensació de tornar a creure en les persones, la sensació de que un altre món era possible. Potser, només va ser un miratge?

“L’Ingenu feia ràpids progressos en les ciències i sobretot en la ciència de l’home. La causa del ràpid desenvolupament de la seva intel·ligència radicava gairebé tant en la seva educació salvatge com en el tremp de la seva ànima: perquè, com que no havia après res en la infantesa, no havia adquirit prejudicis; el seu enteniment, no torçat per l’error, havia conservat tota la dretura. Ell veia les coses tal com són, mentre que les idees que hom ens procura en la infantesa ens les fan veure com no són, tota la vida.” Voltaire: L’Ingenu

[@more@]



3 comments ↓

#   vullunfestuc on 09.05.06 at 22:00     

Jo també l’he anat a veure, i tot i coincideixo amb tu plenament. Llàstima que els trailers no li fan justícia i la gent va a buscar-hi coses que no hi trobarà, primer pas a la decepció,

#   Marc Corbera on 09.06.06 at 21:51     

Està bé aquest reportatge… Llàstima que estigui molt nerviós, i l’hagi llegit a trossos… Apa, salut!!!

#   Cristina Melo on 09.10.06 at 1:40     

Posts tão interessantes !…

…Lembro-me vagamente da parábola de Nietzsche, porque Nietzsche era um filósofo obrigatório na escola secundária e minha área de estudos, humanísticos,( onde sou convidada pela minha antiga professora a assistir às aulas de Filosofia quando desejar), de memória insuficiente, sei que havia ainda uma criança…
Não me recordo perfeitamente do sentido figurativo- moral ?- da parábola.

Mas, a memória ficou avivada.