Som imprescindibles?

No m’ha agradat mai l’expressió “Ningú és imprescindible”. Precisament, era el que sempre acostumava a repetir una meva ex-companya de feina, referint-se a com n’estem d’equivocats quan ens pensem que sense nosaltres les coses no anirien com han d’anar. En part tenia raó, no hem de ser tan orgullosos com per creure’ns el centre del món, a vegades és convenient no creure’s tan imprescindible, per curar-se en humilitat. Al mateix temps, però, l’expressió en qüestió em provocava un sentiment desolador, em feia pensar en què aleshores no importava el que fessis o deixessis de fer, perquè un altre ho podria fer igual que tu o millor. En definitiva, el que se’n podia extreure era que tots erem innecessaris i que si deixavem la feina o desapareixíem no importava, perquè erem prescindibles.

Ahir mateix, érem molts els que pensàvem que sense Pau Gasol era difícil guanyar la final del mundial de bàsquet. Semblava que aquest jugador era imprescindible per aconseguir l’or. Tanmateix, no ha estat així. Tenien raó els que van pensar el contrari, que no era imprescindible, que l’equip podia guanyar igualment i així ha estat. Ara bé, la majoria han reconegut que sense Pau Gasol no haguessin arribat a la final. En part, doncs, ha estat imprescindible. Si més no, alguns dels seus companys han dit que han sortit a guanyar per ell, d’alguna manera els ha motivat a lluitar el fet que no pugués jugar per la seva lessió al peu.

Davant de situacions com aquestes i d’altres que ens podem trobar en el dia a dia, ens podríem plantejar la següent qüestió: no som tots una mica imprescindibles?

“Tot el que existeix a l’univers és fruit de l’atzar i la necessitat” Demòcrit

[@more@]



1 comment so far ↓

#   Àlex. on 09.04.06 at 21:02     

No som imprescindibles, però al ser col·laborem a que les coses siguen com són i no d’una altra manera, i això per petita que siga la col·laboració. No anem salvar res, ni tampoc a llançar-ho a perdre, però sí contribuïm a què siga d’una determinada manera. I Aqueixa determinada manera simplement és, no la veig en punt necessària, d’ahí la prescindibilitat. La manera de ser les coses ens agradarà més o menys però podríem prescindir-ne, crec.