Des-manifestació

Ara que s’ha posat de moda manifestar-se per un munt de raons totes elles justificables, encara que no per aquest motiu, hagin de ser acceptades en la seva majoria, perquè en bona part són promogudes pel costat fosc de la força (emulant una coneguda expressió galàctica). Manifestacions per la unitat de la família, manifestacions per les víctimes del terrorisme dirigides per un partit que vol una pau difícil d’aconseguir sense pactes, manifestacions per la unitat d’Espanya, manifestacions per la religió a les escoles… Malgrat tot i de forma excepcional, encara hi ha manifestacions que mantenen un esperit de lluita independent i revolucionari segons com es miri, com la que s’ha fet darrerament a Barcelona en pro d’una nació catalana que vol tenir el dret a decidir lliurement el seu futur.

Ara que fins i tot es manifesten els que mai s’havien manifestat, perquè manifestar-se era una cosa que feien els d’esquerres per mostrar la seva disconformitat davant un Estat autoritari. Ara que aviat faran cançons protesta els més dretans de tota la vida.

Potser sigui l’hora de no manifestar-se, és a dir, de des-manifestar-se per a seguir mantenint, en la mesura del possible, un cert esperit crític davant el món tal com va. Es podria fer una des-manifestació. M’imagino com seria la convocatòria: Tots units tal dia i tal hora des-manifestem-nos a tal lloc. La guàrdia urbana preparada tallant tots els carrers pròxims per on hauria de passar la des-manifestació i aleshores en el moment indicat, els carrers buits i silenciosos. No hi hauria ball de xifres. Els diferents mitjans i partits podrien comptar fàcilment els metres quadrats de buidor de les avingudes on no caminaria ningú, on ningú cantaria ni exclamaria cap consigna. No hi hauria un èxit més aclaparador i més absolut, o potser absurd? Per què no provar-ho?

“Quan se’m diu que he fet quelcom perquè jo mateix he volgut, es voldrà dir que podia haver actuat d’una altra manera; i només quan es creu que jo podia haver actuat d’una altra manera és quan se sosté que jo sóc moralment responsable del que he fet.”

AJ Ayer, Assajos filosòfics, Planeta-Agostini [Ariel], Barcelona 1979, p. 245.

[@more@]



1 comment so far ↓

#   Rock'n'Roll on 02.28.06 at 1:56     

L’altre dia, tot dinant, comentàvem exactament això amb el meu pare a taula. Sóc absolutament contrari i reticent als blogs que fan crítica social sense fonaments (pedanteria, pretensió, ambició..),així com els de politiqueo barat, aquell que neix d’escoltar quatre cançons malinterpretades, un parell de “panfletos” i de posar-se roba reivindicativa (ni que l’hagin d’embrutar i xinar expressament, que el cas hi és), no pas del llegir, del conversar, del comprar i de l’enriquir-se poc a poc, sempre poc a poc i fent correctament la digestió. T’he de dir que per fi trobo un post on s’hi diu el que penso, on m’hi reflecteixo plenament i on es diu ben clar que, tristament, tot va a modes.
“Ara que es manifesten els que mai s’havien manifestat” dius encertamdament. Jo et dic més:
“Ara que es manifesten els que no saben el que implica manifestar-se” …ni volen, la massa els converteix en algú important i sense pensar gaire, quines ganes de fer-ho, oi? total, és gratis.

Malauradament, el manifestar-se està entrant dins el quadre costumista de l’adolescent desorientat, del jove radical o del maduret nostàlgic de boigeria, tots ells formulant el mateix a la dutxa:
“I avui què toca? concert? unes cerveses i uns billars? o bé manifestar-se?

… lamentable