Desertització filosòfica

Estava corregint unes dissertacions sobre el valor de la filosofia actualment i m’he trobat amb un títol curiós: desertització filosòfica. L’alumne s’havia confós i en comptes de posar dissertació filosòfica havia posat desertització filosòfica. Aleshores he pensat que potser inconscientment havia reflectit un dels possibles futurs de la filosofia. S’estarà desertitzant la filosofia igual com passa amb el nord d’Àfrica?

A Tunis, a les portes del desert, ens van explicar com el desert guanyava terreny cada dia. Uns 100 metres l’any era l’extensió guanyada per la sorra desèrtica del Sàhara. A Douz els efectes són prou evidents, la sorra envaeix els carrers de les cases antigues. En el cas de la filosofia, no sé amb exactitud quin és el terreny que es va perdent, però any rere any em trobo amb més alumnes desertitzats filosòficament parlant. Cada vegada es fa més difícil fer-los entendre que la filosofia és important per a la vida, que pensar d’una manera raonada, amb bons arguments i crítica, no és tant avorrit com es pensen, o sí?

Per molt que la filosofia vulgui apropar-se a la societat, sembla que no ho aconsegueix. Per molts consultoris, cafès filosòfics, publicacions, articles, conferències… que es duguin a terme la filosofia segueix desertitzant-se dia a dia, any rere any. De qui és la culpa? Hi ha culpables? En som tots en part responsables? Ha de ser la filosofia arraconada de la vida? Només els anomenats filòsofs professionals s’han de dedicar a filosofar?

“… quin és el valor de la filosofia i per què ha de ser estudiada. I es fa necessari considerar aquesta qüestió, davant el fet que molts, sota la influència de la ciència o dels negocis pràctics, s’inclinen a dubtar que la filosofia sigui alguna cosa més que una ocupació innocent, però frívola i inútil, amb distincions que es trenquen de tan subtils i controvèrsies sobre matèries el coneixement de les quals és impossible.” B. Russell: Els problemes de la filosofia.

[@more@]



2 comments ↓

#   Ramon on 02.26.06 at 21:26     

El savi Nietzsche ja va dir al Zarathustra: “el desert avança; però ai de qui no albergui deserts!”. I al poema “Només boig només poeta”, va afegir: “més acompanyat estic al desert que als boscos”. Traduït al català: és l’avanç del desert nihilista la condició que ens permet pensar (i escriure). La felicitat, en canvi, només produeix éssers àgrafs i planes en blanc.

#   El Pensador on 02.27.06 at 17:07     

De Jesús, també diuen que se’n va anar al desert a meditar. A mi em disculpareu, però, si m’hi hagués de posar —a meditar—, si ho fes —que no dic que ho faci—, cercaria altres indrets —que no un desert— per fer-ho. Cercaria boscos i rius; on en qualsevol cova provaria de conviure amb la resta d’animals. Cercaria —si de sorra es tractés— platges; on descalç deixaria que els meus peus sentissin la força del mar. Cercaria —si se’m exigissin paisatges desolats— paratges hivernals; on m’asseuria pacient a esperar el desglaç de la primavera. Jo no vull ser senyor de cap desert. Només vull ésser això, un ésser; un ésser viu. Doneu-me, doncs, vida; i no pas mort.