Critica a la raó indiferent

No hi ha res més malvat i pervers que la indiferència. Tot i que, algunes vegades pot ser útil per a defensar-se dels qui ens volen atacar o fer mal. Ara bé, la indiferència vers aquell que demana, protesta, exigeix un dret o pretén que li facin cas, és el pitjor dels mals.

Fer-se el "longui", passar de tot i de tothom, així és l’indiferent. Aquell que no es preocupa, que roman impassible, sense immutar-se davant les queixes o el mal d’altri. En la societat actual és el que més predomina, ser indiferent és el que està de moda. Quants cors estripats, esmaperduts, per la indiferència del seu objecte de desig! Quantes protestes, demandes esquinçades per la indiferència!

Qui més qui menys, avui en dia és indiferent. Alguns són indiferents a la filosofia, diuen: què ens importa el que van dir els filòsofs del passat! Altres són indiferents a la història i diuen: què ens importa el que va passar fa segles! Hem de viure el present! Carpe diem, com diria Horaci.

Quin és l’origen de la indiferència? D’on prové aquesta actitud? Està en els nostres gens? És una arma de supervivència? Hem de ser indiferents davant algunes situacions? Els antics filòsofs grecs de l’època hel·lenística (una època de crisi social) ja van proposar l’apatheia, la impassibilitat de l’esperit davant les contrarietats. Sèneca en va ser tot un mestre. Em pregunto, però, hem de seguir el seu exemple?

El que desitges és gran, summe i pròxim a Déu: no ser commogut. A aquest seient ferm de l’ànim els grecs l’anomenaven eutymia o estabilitat i sobre ella hi ha un bell volum de Demòcrit; jo l’anomeno tranquil·litat. Perquè no és necessari imitar i traduir les paraules segons la seva forma: la cosa mateixa que es tracta ha d’expressar-se amb algun nom, que ha de tenir la força i no la cara de la seva designació grega. Tractem de determinar, per tant, com podrà l’ànim anar sempre amb pas igual i pròsper, estar en pau amb si mateix i mirar amb alegria les seves coses sense que aquest goig s’interrompi, sinó romanent en el seu estat de placidesa sense aixecar-se mai ni deprimir-se. Això és la tranquil·litat. Busquem, doncs, en general com pot arribar-se a ella i tu prendràs d’aquest universal remei quant volguessis. Mentrestant, ha de posar-se per davant i bé visible tot el vici perquè cadascun reconegui la part que d’ell té; alhora entendràs quant menys embaràs tens tu amb el fàstic de tu mateix que tots aquests que, consagrats a brillants professionals i aclaparats amb grans títols, els manté en la seva simulació més la vergonya que la voluntat.” SÉNECA: "DE LA TRANQUILIDAD DEL ÁNIMO" A SERENO

[@more@]



2 comments ↓

#   Heràclit on 01.23.06 at 13:44     

Hola Anna,

He escrit un post al bloc inspirat per aquest.

A reveure!

#   La pedra ressignada. on 01.25.06 at 11:26     

En Mas no farà carrera pas amb el “tantsemenfotisme”, oi?… 😉 O potser si?.