La traïció

Des de fa uns mesos a tvcatalunya fan un programa anomenat “6 a traïció” un joc on s’ensenya a trair, mentir, enganyar i conspirar, amb l’objectiu d’aconseguir endur-se un premi de 50.000 Euros. El programa també serveix com a exemple d’alguns problemes tractats des de fa segles per la filosofia, i més en concret per l’epistemologia: com podem reconèixer la veritat? Quins criteris podem utilitzar per reconèixer la veritat? Com puc saber que no m’enganyen?

La resposta a aquestes preguntes no és fàcil. S’han proposat alguns criteris per reconèixer la veritat del que ens diuen com són la coherència (no hi hagi contradicció en el discurs), la correspondència amb els fets (adequatio cum re) i l’èxit o eficàcia (proposat per W. James). Tot i això, aquests criteris són insuficients. No sempre podem saber si ens enganyen o no. Al llarg de l’esmentat programa ha quedat ben palès. Sobretot al final quan els dos últims concursants han de decidir si reparteixen el premi o s’ho queden tot. Un final que es basa en el conegut dilema del presoner (aplicat a la sociologia i a l’economia). Es produeixen casos en què un dels concursants resulta prou convincent i l’altre cau en el parany, es deixa enredar. En aquest cas el que ha estat més pervers (per dir-ho d’alguna manera) el que sap més bé dir mentides, és qui acaba enduent-s’ho tot. Poden cooperar i repartir el premi, però la cooperació és més aviat una excepció. El que predomina és la no-cooperació.

Com que a classe estàvem parlant del tema de la veritat i dels criteris per a poder distingir-la, els alumnes van proposar dur a terme el joc. Vaig decidir eliminar les conspiracions (el món ja n’està massa ple), i només ens centrarem en la qüestió de la veritat. Després de dividir la classe en diferents grups, cadascun d’ells va exposar una història que podia ser veritat o mentida. Al final els dos grups que quedaven havien de decidir si es quedaven amb el premi (unes dècimes en la puntuació global del trimestre o si ho repartien). Només en una classe la traïció va provocar que tots dos grups intentessin trair-se mútuament i endur-se el premi només per a ells, fet que va provocar que cap dels dos guanyés. En les altres classes el resultat va ser la cooperació i la repartició.

En el món actual, poques vegades funciona la cooperació. Repartir no és la nota dominant. Sempre hi ha qui ho vol tot per a ell, ja siguin diners, papers (amb un rerafons històric) o la denominació de nació (per preservar una unitat imaginària). Esperem, però, que les noves generacions no segueixin l’exemple.

“Hom no pot aconsolar-se d’ésser enganyat pels seus enemics i traït pels seus amics; però sovint li agrada ser-ho per ell mateix.” F. De la Rochefoucauld: Màximes.

[@more@]



1 comment so far ↓

#   Heràclit on 01.20.06 at 23:59     

Jo crec que no podem escapar del que som. Som egoistes i no ho podem evitar.
Es com l´escorpí que necesita a la granota per travessar el riu i li demana ajuda. La granota li diu que no, que ell és un escorpi i si li deixa pujar li picarà. L´escorpí li diu que no ho farà perque la mataria i s´enfonsarien els dos al riu i ell també moriria… Al final la granota accedeix a portar-li i en mig del riu sent la fiblada de l´escorpí, indignada li diu que qué a fet i ell li respon que no pot deixar de ser escorpí…

Necessitem als altres per fer coses pero no podem lluitar contra el desitg d´aïllar-nos, de tenir més poder, etc…

“l´home vol concòrdia però la natural li dona discòrdia…” va dir el magnific geperut.

Salut, Ana. Et torno a dir que m´encanta el teu bloc! Ens llegim.