La finitud

L’univers és finit, ja ho va dir Einstein, i la nostra existència també, ja ho van deixar ben clar els existencialistes i, en tenim proves constatables de que no es pot viure eternament. L’eternitat de l’ésser unitari de Parmènides s’esvaeix en el temps fugisser que marca el pas de la vida. No hi ha res que duri per sempre?

Les vacances s’acaben i inexorablement s’amuntega la feina endarrerida damunt la taula. Sempre queden coses per fer, sempre podíem haver fet més del que hem fet, però no tenim tot el temps del món. Els treballs, els deures, els desigs, les creences, i encara menys els dies, no poden durar eternament. L’imparable rellotge del temps ens marca el termini final, encara que la visió de cadascú sigui diferent. El temps és relatiu, com relativa és la vida i la seva durada.

Tanmateix, ens resistim, volem continuar mandrejant, desitjant, fent i desfent, esperant l’impossible: que les vacances no s’acabin, que el desig perduri, que la felicitat s’eternitzi. Voldríem estimar i ser estimats per sempre, però no pot ser. Tampoc podem viure per sempre. Diuen que aquest és el valor de la vida, la seva finitud. En fi, un dia o un altre la finitud ens envaeix i ens atrapa.

“La temporalitat fa possible la unitat de l’existència, la facticitat i la caiguda, constituint d’aquesta manera originalment la totalitat de l’estructura de la cura.” M. Heidegger: Ésser i temps.

[@more@]