Un món que s’enfonsa?

Els antics gals i víkings tenien por que el cel els caigués al damunt. En els dies que vivim perillosament, no és el cel el que ens pot caure al damunt, sinó tota la parafernalia tecnològica, tota l’estructura enformigonada de la societat que poc a poc anem construint i destruint. L’altre dia a Alemanya el sostre d’un pavelló d’una pista de gel els va caure al damunt als patinadors que alegrement lliscaven sobre la gèlida superfície (en podríem dir infrastructura) de les seves vides sense sospitar, ni per un instant, que la fragilitat de la superfície seria substituïda per la fragilitat de l’estructura superior (superestructura) que esguardava talment com una espasa de damòcles sobre el seu cap. Una premonició d’un món que s’enfonsa lentament una mica més cada dia, sense que ens adonem?

Espero que de moment no ens caigui res al damunt (pianos, testos, baranes…), ni tampoc el cel. Però, potser, abans que passi hauríem de mirar de passar per altres llocs menys perillosos, hauríem de tenir més precaució amb el que fem o el que fan els que com es diu vulgarment estan al capdamunt de tot. Perquè com deia Aristòtil en el món sublunar el moviment de caiguda sempre és vertical buscant el seu lloc natural.

A més a més, els desplaçaments dels cossos naturals simples, com el foc, la terra i altres semblants, no sols ens mostren que el lloc és quelcom, sinó també que exerceix un cert poder. Perquè cadascun d’aquests cossos, si res ho impedeix, és portat cap al seu lloc propi, un cap amunt i un altre cap avall. Aquestes són les parts o espècies del lloc, el dalt, el sota i la resta de les sis direccions. Ara bé, aquestes direccions (dalt i sota, dreta i esquerra, etc.) no sols són tals respecte a nosaltres, ja que per a nosaltres una cosa no sempre està en la mateixa direcció, sinó que canvia segons canviï la nostra posició, podent una mateixa cosa estar així a la dreta i a l’esquerra, dalt i sota, al davant i al darrere. Però en la natura cadascuna és distinta, independentment de la nostra posició, perquè el «dalt» no és una direcció casual, sinó on són portats el foc i els cossos lleugers, i de la mateixa manera el «sota» tampoc és una direcció casual, sinó on són portats els cossos pesats i terrestres, de manera que ambdues direccions difereixen no sols respecte a la posició, sinó també per un cert poder. Aristòtil: Física, 208a-213a. (Gredos, Madrid 1995, p.221-226).

[@more@]