Tecnofilosofia

Després d’haver estat experimentant amb l’audiopost filosòfic, em pregunto si aquest serà el futur de la filosofia, el de fer ús de les tecnologies a l’abast per a estendre el pensament a tots els àmbits possibles. De fet ja s’està parlant de la ciberfilosofia, de la filosofia en el ciberespai. Però, no ens podem quedar només aquí, cal anar més enllà, en el sentit que no és suficient fer ús de les tecnologies existents sinó que, també, s’ha de promoure la reflexió i la crítica de les aplicacions tecnològiques.

Com passa amb gairebé tot, sempre es pot fer un bon ús o un mal ús. Les tecnologies es poden aplicar per a tenir una vida més còmode, fàcil, eficient, entretinguda o bé es poden fer servir per a destruir fabricant armes i artefactes diversos que a simple vista poden semblar inofensius, però que no ho són. Per tractar aquestes qüestions des de la tecnoètica s’han estat desenvolupant diverses activitats de reflexió, això sí, sempre des d’un punt de vista ètic, és a dir, des del que està bé o el que està malament. Però, és tan fàcil dir el que està bé i el que està malament? Clar que està malament crear armes per matar vides, ja siguin aquestes animals o humanes, però hi ha altres aparells tecnològics que en principi poden ser acceptats com a bons i després resultar dolents i al revés. A França, sense anar més lluny, bona part de la població està d’acord amb les centrals nuclears, perquè és una forma d’obtenir energia barata i no contaminant. No tenen en compte el risc ni el perill que suposa una central nuclear. Un altre cas és el d’Internet, que en principi està molt bé per tots els avantatges que té, com per exemple el de poder compartir informació, però per altra banda també permet que alguns grups l’utilitzin per a ordir conxorxes desestabilitzadores a nivell mundial, o per compartir afeccions lucratives degenerades.

Per molta tecnoètica que es vulgui fer, no deixa de ser difícil i complicat posar-se d’acord amb el que és el bé i el mal. Massa sovint del que caldria interfereixen prejudicis religiosos en la decisió del que és bo i dolent. Per tant, en un intent d’anar més enllà del bé i el mal, no seria millor desenvolupar una tecnofilosofia que es dediqués a la reflexió crítica de les tecnologies actuals? Fa anys es va iniciar una tendència en la filosofia, anomenada Filosofia de la tècnica o tecnologia, que no va ser del tot acceptada per alguns filòsofs més dedicats a les idees transcendentals, perquè consideraven que eren els mateixos tecnòlegs qui havien de dedicar-se a reflexionar sobre el producte del seu treball. Però, i si no ho fan? D’acord que els tecnòlegs han de reflexionar sobre les seves creacions, tot i això, no només ells, sinó també els filòsofs i tothom qui hi estigui interessat (hauríem de ser tots, perquè a tots ens afecta).

En referència a la possible tecnofilosofia, pot servir d’exemple, una sèrie canadenca que aquests dies es pot veure pel Canal 33 Odyssey 5 on es reflexiona sobre la tecnologia i els seus avantatges-perills, a partir de la història de 5 astronautes que en un viatge en un transbordador espacial veuen com es destrueix el planeta terra i se’ls ofereix la oportunitat de salvar-la tornant 5 anys enrere. Un cop tornen a la terra han de descobrir quina és la causa que ha provocat el desastre i s’adonen de que la xarxa internàutica ha generat una mena de supra-ciber-intel·ligència curiosa, que pot arribar a ser una amenaça per la vida humana. Es posen en contacte amb transhumanistes, els persegueixen una mena de ciborgs anomenats sintètics. Potser, tot plegat és una mica irreal, però ajuda a pensar sobre les repercussions de la tecnologia, i en certa mesura pot ajudar a tecnofilosofar.

“La tècnica, ¿ens fa realment més feliços? Cap el 1749 la Acadèmia de Dijon va proposar com a tema d’assaig el de si el progrés de les ciències i les arts millorava de veritat les nostres vides. Aquell concurs el va guanyar Jean-Jacques Rousseau argumentant que no; val a dir, per als nostres efectes, que l’acció tècnica humana no realitza cap paper essencial en la plena culminació d’un projecte humà d’existència. Naturalment, es pot filar més prim i restringir aquest no a certs models de desenvolupament tecnològic, salvant-ne d’altres; però el cas és que, amb una negativa semblant, va quedar inaugurada la fase editorial d’un debat crucial en la nostra cultura. Tres segles més tard, en un món en el que la vida dels éssers més estimats pot dependre del desenvolupament a temps d’alguna teràpia, o la capacitat destructiva d’un amant rebutjat assolir una escala nuclear, hem començat a comprendre que la pregunta d’on anem amb la nostra tècnica no és un tema només de debat sinó, també, una qüestió de supervivència. Supervivència física, en algunes ocasions, però també, i en altres molts casos, supervivència moral i intel·lectual.” I. Quintanilla (2004): “Algoritmo y revelación: la técnica en la filosofía del siglo XX” a Filosofía y Tecnología, Madrid, Encuentro

[@more@]