Desolació

Desolació a Nova Orleans per l’huracà Katrina, desolació a París pels infants morts en un deshabitatge, desolació a Xipre pels nens morts en un accident d’avió, desolació per les víctimes de la violència de gènere o criminal, desolació a l’Àsia i a l’Àfrica pels nens que moren de fam cada dia. Són exemples de desolació pública i universal. Però, hi ha un altre tipus de desolació, la que no surt als diaris ni a la televisió.

Hi ha també una desolació més íntima i particular. És la desolació dels que se senten esmaperduts o esmaperdudes, abandonats o abandonades, agredits o agredides psicològicament, desesperats o desesperades, bandejats o bandejades… Una desolació com la que s’esdevé quan en un moment inoportú es mostren els sentiments a algú altre i només s’obté com a resposta: ho sento però ara no puc, t’estimo però d’una altra manera, t’aprecio molt però… És una altra mena de desolació, amagada, retinguda, segrestada per la consciència. Tanmateix, no deixa de ser desolació. Massa desolació.

"Voler és essencialment sofrir, i com viure és voler, tota vida és per essència dolor. Com més elevat és l’ésser, més sofreix… La vida de l’home no és més que una lluita per l’existència, amb la certesa de resultar vençut. La vida és una cacera incessant, on els éssers, unes vegades caçadors i altres caçats, es disputen les piltrafes d’una horrible presa. És una història natural del dolor, que es resumeix així: voler sense motiu, sofrir sempre, lluitar de continu, i després morir… I així successivament pels segles, dels segles fins que el nostre planeta es faci xixines." A. Schopenhauer "Parerga y Paralipómena"

[@more@]





1 comment so far ↓

#   Perejoan on 08.30.05 at 22:06     

Permet-me ser una mica irònic: et noto una mica tràgica, avui. Aquest Schopenhauer no s’inscrivia dins l’idealisme alemany? Doncs quin idealisme, tu!