La societat de la repetició

Els darrers dies hem assistit a la continuada repetició d’escenes televisives des de Roma. Alguns les han contemplat hipnòticament sense cansar-se, altres entre les que m’incloc hem quedat totalment sadollats/des, esmaperduts/des de tal manera que finalment hem decidit tancar la televisió. No hi ha dubte que vivim en una societat de la repetició, convertida en una constant inexorable. Quantes vegades no hem vist els avions estavellar-se contra les torres bessones, quantes vegades no van passar per la televisió les imatges dels primers bombardejos d’Iraq, quantes vegades no han passat les mateixes pel·lícules, documentals… Això només fent referència a la TV, però també ho podem aplicar a la societat en general. Ideologies que es repeteixen, algunes de manera inacceptable com el nazisme o el feixisme, maneres de vestir que retornen (ara li ha tocat a la moda hippie), melodies repetides, la música actual n’és un bon exemple, em refereixo a la que més agrada als joves, la tecno, que no fa més que reproduir el só del tam-tam ancestral fins a l’enèsima potència.

Tot es repeteix, fins i tot els errors. Els humans no som simplement animals amb capacitat per ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra, sinó com diuen recentment els experts, podem ensopegar milers i milers de vegades. Potser, serà veritat el que anunciava F. Fukuyama sobre el final de la història. No hi ha res de nou per fer? No podríem inventar noves possibilitats, noves maneres de pensar, noves maneres de viure, noves filosofies? 

S’ha comprovat que als nens petits els agraden els dibuixos animats perquè aquests sempre repeteixen els mateixos esquemes, però que quan ens fem grans ja no ens agraden, perquè els trobem monòtons, massa repetitius. Tanmateix, vivim una vida que es repeteix contínuament i no fem res per canviar-la. Serà que ja ens agrada el que hi ha? Serà que no sabem com canviar-la? Serà que tot retorna eternament?

Tot se’n va, tot torna; eternament roda la roda de l’ésser. Tot mor, tot torna a florir, eternament corre l’any de l’ésser.

Tot es trenca, tot s’ajunta de nou; eternament la mateixa casa de l’ésser es basteix ella mateixa. Tot s’acomiada, tot es torna a saludar; eternament roman fidel a si mateix l’anell de l’ésser.

A cada instant comença l’ésser; entorn de cada ‘aquí’ gira l’esfera ‘allà’. El mig és arreu. Corba és la senda de l’eternitat.

Nietzsche Així parlà Zaratustra, El convalescent

  

[@more@]



2 comments ↓

#   Jordi (itaca2000) on 04.11.05 at 2:26     

Diuen que qui copia d’una sola persona està fent plagi, però qui copia de molts és un creador. (ja, ja, ja..). És possible i desitjable que es tinguin idees pròpies -potser no inamovibles-, tanmateix es possible crear una idea nova?

#   Agustí on 04.12.05 at 0:01     

Anna, no dic pas que hi estigui d’acord, només dic que és el que es porta, i que davant d’una societat que nomes vol productes d’èxit, que no deixa crear res nou, el que queda a molts és copiar amb alegria. No se si n’estaves al cas, una multinacional musical està analitzant les ventes mitjançant un programa informàtic que li permetrà composar futures cançons que siguin èxits garantits(??)