Som pols d’estels

Un cop vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una conferència de l’eminent i ja desaparegut bioquímic Joan Oró  i una de les coses que va dir i que més em va colpir va ser la seva afirmació sobre el que som: "nosaltres som pols d’estels" i va afegir que haviem de ser més humils, perquè només erem una ínfima part de la totalitat de l’Univers. Que no ens havíem de creure tant importants i menystenir la resta de l’Univers. Sàvies paraules!   

Estels

Formats per àtoms, igual que la resta de l’Univers, molt sovint oblidem la nostra condició material-contingent i construïm una dimensió espiritual-immortal per distingir-nos de la resta de les coses materials i efímeres existents. Volem sentir-nos diferents, però no som més que pols d’estels que de manera atzarosa una vegada, i no sabem si en alguna altra ocasió, van formar els organismes vius i entre aquests a nosaltres. Potser és necessari recordar-ho, i més en aquestes dates on l’esperit nadalenc de germanor ple d’hipocresia d’aparador consumista envaeix la nostra intimitat, pensar que no som tant especials com ens pensem ens ajudaria a crear més punts de contacte i diàleg entre tots plegats durant tot l’any.

Ens creiem éssers superiors, però superiors en què? En destrucció? Ja ho va dir Plaute: "Homo homini lupus" i Hobbes li va donar la raó. Però de la nostra existència salvatge ja en parlarem un altre dia. De moment només deixo per escrit aquesta recomanació: recordar d’on venim i de què estem fets.

[@more@]