Una societat desmotivada?

Estava preparant uns apunts de
psicologia sobre la motivació i he pensat que en la societat actual hi ha una
manca considerable de motivació. No ho dic només pels meus alumnes, poc
motivats per l’estudi en general, perquè no comprenen quin benefici els pot
aportar estudiar segons què. Els joves adolescents volen resultats immediats, i
en els estudis no els veuen. Ara bé, no succeeix el mateix amb la societat? No
està la societat desmotivada?

La motivació és el que incita, manté i dirigeix l’acció d’un subjecte. És el
mòbil o al·licient que ens impulsa a actuar per assolir un objectiu. En el
llenguatge comú sol expressar-se de maneres diverses: amor propi, esperit de
lluita, força de voluntat. Unes característiques cada cop menys presents en la
societat. Lluitar per a què? Esforçar-se? Amb quin objectiu?

L’esforç ja no es valora de la
mateixa manera que en èpoques anteriors. Avui en dia sembla com si tot s’hagués
d’aconseguir fàcilment. Els diners proporcionen tot el que hom pot desitjar.
Aquest és el pensament més estès i generalitzat, però és així?

Amb tot, sempre que actuem ho fem
per uns motius que ens empenyen en vistes a una finalitat, a un objectiu. Si la
societat està desmotivada és perquè no té objectius, perquè ha perdut l’interès
que l’empenyia a l’acció. Potser, sigui per aquesta raó que el nou anunci sobre
el referèndum de l’estatut intenta moure els ciutadans a les urnes proposant
una mirada cap el futur, proposant uns objectius. “D’ara endavant” és com si
tot hagués de canviar, com si el futur es presentés millor que no pas ara. Es
marquen uns objectius que intenten motivar una societat un xic o molt
desmotivada. (?)

«Vaig arribar a la conclusió, ja fa temps, que,
parlant en un sentit ampli, podíem dividir els impulsos que originen les
nostres accions, que regeixen la nostra conducta, en creadors i possessius.
Qualifico un impuls de creador, quan el seu propòsit és de produir quelcom que,
altrament, no existiria, i de la qual cosa no desposseïm ningú. L’anomeno
possessiu quan consisteix a adquirir, per al propi benefici o gaudi, alguna
cosa que ja existeix, com una barra de pa. Ambdós tenen la seva funció
específica, i l’home ha d’ésser prou possessiu per a mantenir-se viu. Però quan
ens referim a l’esfera de la llibertat, veiem com els impulsos veritablement
importants són els creadors. Si escriviu un poema, no impediu amb aquest fet
que els vostres consemblants n’escriguin d’altres; si pinteu un quadre, això no
priva que altres en pintin també. Són activitats creadores que no es porten a
terme a despeses de ningú, i crec que aquestes coses haurien de gaudir d’una
absoluta llibertat.»
RUSSELL, Bertrand. La meva concepció del món,
Barcelona: Edicions 62, 1974.

[@more@]



1 comment so far ↓

#   Cristina Melo on 05.10.06 at 22:25     

Até o que de mais “intímo” uma pessoa possa possuir: os seus sentimentos, as suas aspirações, os seus desejos, as sua frustrações , enfim, a sua personalidade, ao são motivo de “gestão”, mais ainda, quando um parlamento discute uma divisão das motivações de cursos em motivações femininas e masculinas e pensa seriamente se não seria mais “rentável” criar escolas “appartheids” de apenas rapazes e ou apenas raparigas, até que ponto não chega a “alienação.
Isto foi assunto no Parlamento inglês em Setembro de 2000.