Un món disfuncional

Que el món no funciona, fa temps que els que tenim més d’un dit de front ja ens hem adonat.  El pitjor és quan no funcionen les coses més simples com aquest bloc. Fa dies que volia escriure, però no hi podia accedir.  Avui finalment,  he pogut entrar i escriure aquest missatge.  Coses de la tècnica o dels tècnics? Certament la tècnica a vegades pot fallar i els aparells deixar de  funcionar, però quan els tècnics també fallen, aleshores poca cosa s’hi pot fer, només esperar a que ho puguin arreglar o bé comprar un aparell nou si és que s’ha espatllat i els tècnics no venen o volen reparar-ho o, en altres casos, com en el mal funcionament del servidors dels blocs i  mentrestant ho arreglen obrir un altre bloc. http://creacio-filosofica.blogspot.com 
Ja ho va dir fa temps Snow al parlar de l’existència de dues cultures cada vegada més diferenciades i separades: una més científica i una altra més humanística. Avui en dia podríem parlar de dues cultures: la de la tècnica i els tècnics, per una banda i la dels que depenen dels tècnics o de la tècnica, per altra.
El pitjor de tot és quan la mateixa vida depèn de la tècnica, d’aparells que permeten seguir vivint, si és que es pot dir així, o malvivint. Aleshores, és quan la tècnica esdevé un dilema difícil de solucionar.



El terme mitjà

Ahir llegia una entrevista a Lou Marinoff on explicava que el secret de la felicitat consisteix en trobar el terme mitjà. Una idea molt antiga i que els peripatètics van convertir en l’estendard del seu saber pràctic. Lou Marinoff no ha descobert la sopa d’all del pensament.

El problema està en com trobar aquest terme mitjà. Segons Aristòtil la realització de la virtut màxima, per la qual estem capacitats ens hauria d’ajudar a trobar-lo. I quina és la virtut màxima dels humans? Quina és aquella activitat per la qual estem capacitats i podem excel·lir? Per Aristòtil, aquesta virtut és l’ús de l’ànima intel·lectiva o dit d’una altra manera, es tracta de viure dedicant-se plenament al saber. És aquesta virtut pròpia de la naturalesa humana la que ens hauria de proporcionar les virtuts dianoètiques (discursives) com la saviesa, la prudència (phronesis), l’art, la tècnica, i la ciència, mitjançant les quals aconseguiríem establir les virtuts ètiques fonamentades en el terme mitjà. Ni massa ni massa poc. Aquest és el terme mitjà. Entre la covardia i la temeritat s’ha d’escollir la valentia. Entre l’avarícia i el complet despreniment, la generositat. I així amb totes les virtuts.

«La virtut és, per consegüent, un hàbit selectiu que consisteix en un terme mitjà relatiu a nosaltres, determinat per la raó, i per aquella per la qual decidiria l’home prudent. El terme mitjà ho és entre dos vicis, l’un per excés i l’altre per defecte, i també pel fet de no assolir en un cas i sobrepassar en l’altre el límit just en les passions i les accions, mentre que la virtut troba i elegeix el terme mitjà. Per això, des del punt de vista de la seva entitat i de la definició que enuncia la seva essència, la virtut és un terme mitjà, però des del punt de vista del millor i del bé és un extrem.» ARISTÒTIL, Ètica a Nicòmac

Altres pensadors també tindran en compte el terme mitjà. Per exemple, Epicur proposarà una vida dedicada al plaer amb moderació. 

De fet, la idea del terme mitjà no és nova, ja ho van dir els set savis de l’antiga Grècia molt abans que Aristòtil. Algunes de les seves sentencies més conegudes van ser gravades al temple de Delfos com la que deia “De res massa”, i com explica Diògenes Laerci en el seu llibre Vides dels filòsofs més il·lustresel savi Periandre solia recomanar el següent: “En les prosperitats sigues moderat; en les adversitats, prudent”. Però, és realment en la moderació i en la prudència on resideix la felicitat?

 

 



Noves pràctiques filosòfiques? (II)

Existeixen realment noves pràctiques filosòfiques? Quina és la seva originalitat? Què tenen de diferent respecte a les pràctiques filosòfiques antigues? En el debat posterior a la taula rodona en què vaig participar, una de les assistents va qüestionar la suposada novetat de les pràctiques filosòfiques, després d’haver escoltat diferents ponències en altres taules rodones del dia. La seva argumentació era que tenia una sensació molt forta de déjà-vu, és a dir, de sentir una i una altra vegada el mateix, sense presentar-se res de nou en l’horitzó de la pràctica filosòfica, sinó de repetir-se el mateix esquema des dels inicis de la pràctica filosòfica a l’antiga àgora grega. 

Tot seguit, i com a conseqüència d’aquesta intervenció es va qüestionar la novetat de la pràctica filosòfica. Algun dels assistents va dir que potser la novetat consistia en la manera com es presenta i com es duu a terme la pràctica filosòfica actual, al que vaig afegir que les noves tecnologies hi podien tenir un paper destacat en aquesta novetat, perquè s’han estès a tota la xarxa interconnectada on s’han diluït les diferències entre mestres i deixebles. Un altre va argüir que la novetat consistia precisament en parlar-ne, cosa que mai abans s’havia fet i que l’existència mateixa del col·loqui internacional n’era un bon exemple.    

Gairebé al final del debat (tancat puntualment segons l’horari previst) un dels assistents que havia estat més callat, va deixar sentir la seva veu crítica manifestant que potser el més important seria preguntar-se no per quina novetat representen les anomenades noves pràctiques filosòfiques, sinó pel per què de tot plegat. Per a que serveixen les pràctiques filosòfiques? Ens ajudaran a ser més feliços? A ser més democràtics? Ajudaran a construir o a formar una nova ciutadania?   

 

 



Noves pràctiques filosòfiques? (I)

El passat dimecres (15 de novembre) vaig anar d’excursió a París per assistir al col·loqui internacional sobre noves pràctiques filosòfiques que se celebrava a la UNESCO. Després d’una hora i mitja en avió i una altra hora i mitja en bus, més ¾ d’hora en metro, vaig arribar a les 11h del matí a la seu de l’UNESCO (un edifici força atrotinat i vell). En aquells moments estaven acabant la conferència inaugural a la gran sala II (on hi havia com a mínim unes 200 persones) i parlava l’organitzador del col·loqui: Oscar Brenifier, que defensava la importància de la pràctica filosòfica,  en tant que potencia la discussió, ajuda a pensar per si mateix, promou el diàleg (va distingir entre els filòsofs monodialògics i els filòsofs dialogants) i fomenta la necessitat d’entendre i escoltar el que diuen els altres. A més a més, va criticar les crítiques que normalment es presenten contra la pràctica filosòfica, en el sentit de ser una glorificació de l’opinió personal, de poca exigència argumentativa,… Un cop finalitzada la seva intervenció es va obrir un torn de debat on es van deixar sentir algunes veus discordants. Algú va dir que la filosofia pràctica pot arribar a convertir-se en un simple joc o espectacle on els conceptes perdin la seva importància. Aleshores Brenifier, parafrasejant a Kant, va dir: no poden haver intuïcions sense conceptes ni conceptes sense intuïcions.

Tot seguit van donar algunes indicacions als participants del col·loqui en els tres idiomes suposadament oficials del col·loqui: francès, anglès i espanyol (d’aquest últim no hi havia traducció simultània durant la conferència inaugural, ni tampoc en les restants que es van celebrar en la mateixa sala). Es va donar una hora i mitja per dinar. El restaurant situat a la setena planta estava força bé i amb unes vistes espectaculars a la torre Eiffiel. Un dia gris però que a mesura que passaven les hores es va anar aclarint, i fins i tot va sortir el sol (segons les previsions havia de ploure).   

En una de les primeres conferències de la tarda o migdia (2/4 de dues), a la qual vaig assistir com a públic, es va parlar de tradició oral i la discussió des del punt de vista filosòfic. Agnès Genin de Grenoble, va explicar com a partir de 5 històries creades a través de 5 contes populars es generava un diàleg amb els nens a classe que potenciava la comunicació comunitària al mateix temps que l’ètica individual. La seva intenció era la de mostrar la importància del parlar en l’escola actual.

Després el psicòleg Jacques Lévine va exposar la seva corrent de reflexió filosòfica orientada als nens (1996) comparant-la amb la de Lipman (1977), Tozzi (1997) i altres corrents mixtes. Lévine va començar distingint entre la filosofia sàvia, la filosofia popular i la filosofia per nens. Després va insistir en la filosofia com a recerca d’accés a la condició humana i de com tots els humans portem de manera innata una necessitat de conèixer el nostre entorn per saber com hem de viure. Tot seguit Michel Sasseville del Quebec va presentar el seu projecte d’ensenyament a distància (a través d’Internet) i la filosofia per nens a través de la creació d’un observatori virtual col·laboratiu. http://www.ulaval.ca/philoenfant

Va explicar la importància de la comunitat de recerca per afavorir un pensament atent mitjançant la col·laboració, un pensament crític amb l’ús de l’argumentació i un pensament creador amb la construcció d’idees i conceptes. Tots aquests pensaments contribuirien d’alguna manera a la formació d’un pensament multidimensional i complex, que inclou la fal·libilitat i l’autocorrecció. Per últim Françoise Carraud va tornar a insistir en la necessitat de parlar per pensar millor, centrant-se sobretot en l’escola primària.

La segona sessió de conferències va començar a les 4 de la tarda i en una de les sales minúscules del soterrani (amb taules disposades en forma d’espiral) on havien reunit als pocs participants de parla hispana em va tocar presentar la meva contribució al col·loqui juntament amb J. López Baroni, que va parlar a tota velocitat (el temps d’exposició era estrictament controlat pel moderador Félix García Moriyón) de la Institución Libre de Enseñanza comparant-la amb les suposades noves pràctiques filosòfiques actuals. Realment va ser sorprenent comprovar les semblances entre totes dues. L’única diferència destacable, en principi, la podríem trobar en el final, doncs la ILE va acabar tràgicament i les noves pràctiques filosòfiques no sabem encara com acabaran.

Un altre dels participants era Ernesto Edwards (Rosario-Argentina) que va presentar la seva rockfilosofia o com utilitzar les lletres de cantants de rock (va posar com exemples a Lennon, Dylan, Townsed, Waters, Calamaro, Spinetta…) per fer filosofia a través dels temes que tracten.

També, Gabriela Berti va presentar de forma molt breu el seu projecte de web FCR (Filosofia per a una Ciutadania Responsable), que té per objectiu oferir eines per a l’educació formal, crear fòrums i activitats diverses (com per exemple un vídeo joc filosòfic), oferir recursos per les classes, crear un racó de lectura amb textos per crear pensament… La seva intenció és la de connectar les diferents habilitats intel·lectuals (pensament) amb les diferents habilitats pràctiques i ajudar al seu desenvolupament mitjançant comparacions, arguments, contraexemples, interpretacions…                 

De la meva participació, només diré, de moment, que pretenia demostrar que en el fons les anomenades noves pràctiques filosòfiques (cafès filosòfics, consultories, assessories, filosofia per nens…) no són més que un retorn a l’inici de la pràctica filosòfica i que en els darrers anys s’ha creat un nou espai virtual, on es pot realitzar una nova pràctica filosòfica com és el ciberespai. Un nou espai força oblidat (i m’atreviria a dir, no gaire ben vist) en les suposades noves pràctiques filosòfiques.   

 

Dia mundial de la Filosofia

El dijous dia 16 de Novembre se celebra el mundial de la Filosofia. A diversos països es faran diferents actes, conferències, jornades, col·loquis… Al web de la UNESCO podreu trobar més informació.  

A París es realitzarà un col·loqui titulat «La Filosofia com a pràctica educativa i cultural: una nova ciutadania». El col·loqui ha estat organitzat pel comitè francès de Noves «pràctiques filosòfiques», responsable des de fa molts anys de la celebració de trobades anuals en aquest àmbit. El comitè reuneix a diversos professors de distints nivells i associacions. El col·loqui tindrà lloc a la seu de la UNESCO a París, plaça de Fontenoy,  que pertany a la xarxa SCEREN, una oficina del ministeri francès d’educació nacional.Com diuen els mateixos organitzadors: l’objectiu d’aquest col·loqui és iniciar un gran debat sobre l’interès i la necessitat de la Filosofia com a pràctica, tant en l’àmbit pedagògic com en el cultural i polític. Intentem reunir una certa quantitat d’informacions que puguin mostrar que la Filosofia no és una activitat «supèrflua» o reservada a una elit, sinó que pel contrari és essencial per a la vida de la ciutat. L’aparició de nombroses pràctiques aquests últims anys com la Filosofia per nens, els cafès filosòfics, els tallers de Filosofia en una biblioteca o llibreria, l’assessorament filosòfic, els èxits editorials de llibres de Filosofia per al gran públic, són una prova evident de la vitalitat renovada d’aquesta disciplina. Alguns països, com Bèlgica, Noruega, Austràlia o Brasil, ja han pres la decisió d’incloure la Filosofia en l’escola primària. El desenvolupament de l’ensenyament del pensament «crític» o de l’ètica en nombrosos països posa de manifest igualment aquesta presa de consciència. Però aquesta expansió de l’ensenyament de la Filosofia implica igualment la necessitat de pensar o repensar la pedagogia. La Filosofia mentre que pràctica significa que per a ensenyar-la no n’hi ha prou amb transmetre coneixements, sinó que fa falta igualment educar, desenvolupar el pensament i la capacitat de judici dels estudiants.

Per una altra part, el col·loqui té la intenció de centrar-se més en l’educació que en l’escola. Doncs no es tracta únicament de saber com es pot transformar l’ensenyament i l’aprenentatge de la Filosofia «a l’aula», sinó d’organitzar un lloc de trobada i reflexió entre les diferents pràctiques culturals amb una orientació educativa que comparteixin la determinació de donar-se suport mútuament. Intentarem, per tant, tractar la Filosofia com una modalitat pedagògica, i no només com una disciplina específica. Es tractarà, per exemple, d’abordar la Filosofia la seva transversalitat educativa, com a lloc de discussió, d’elaboració del pensament autònom, un pensament crític, etc. Això amplia de fet el públic afectat en relació amb el sector restringit al que tradicionalment s’ha dirigit, el que explica, entre altres coses, la importància que té en el col·loqui la Filosofia amb els nens i la mobilització de les xarxes internacionals de persones que practiquen en aquest camp.

Aquesta denominació de la Filosofia té implicacions polítiques importants, i més en particular en la dimensió ciutadana, la pràctica democràtica, la convivència. En aquest sentit, els objectius del  col·loqui estan molt pròxims als quals defineix la UNESCO – en el seu “Informe del Director General sobre una estratègia intersectorial en relació amb la Filosofia“, amb data del 28 de febrer de 2005.

 

Un món ple d’odi i de por

L’altre dia Enrique Gil Calvo va parlar a Girona de com hem vingut a parar aquí?(Una mirada retrospectiva) dins un cicle de conferències, que s’estan realitzant a Tarragona, Girona i Lleida, amb el títol: Els rostres del present: l'odi i la por.

No es pot negar que avui en dia des de diferents àmbits es potencia la por, i encara més des dels atemptats de l’11S. Viatjar en avió s’ha convertit en un registre exagerat fonamentat, precisament, per aquesta por. Però per què cada vegada es té més por, ja sigui d’un atemptat, del veí, o d’aquell desconegut amb qui ens podem creuar pel carrer? Quins són els orígens d’aquesta por?

De fet, com va explicar E. Gil Calvo, la por sempre apareix en èpoques difuses, de pèrdua d’identitat, que produeixen angoixa. Aleshores, sorgeixen veus (des de la política o bé des de la mateixa església) que són capaces d’encarnar la por en una entitat concreta. Per exemple al segle XV es fomenta la por al jueu. S’estigmatitza un grup com a causa de tots els mals. Després (amb la dissolució del feudalisme fins el món modern) s’estendrà per tota Europa una cacera de bruixes amb la intenció d’alliberar-se de tots els mals. Luter i tota la reforma també inventen pors: la por al maligne. El mal serveix per explicar l’existència de mals socials de tot tipus.

La por es construeix en tres fases: 1. creació de la por; 2. identificació de l’objecte de la por; 3. persecució del mal per eliminar la por. Ara bé, quins són els factors que intervenen en la generació de la por? Doncs, intervenen factors econòmics com poden ser la intensificació de la competència mercantil que provoca una degradació del medi ambient i els entorns urbans. Com es reacciona? Anant a viure a urbanitzacions privades. Altres aspectes són l’arribada d’immigrants que genera conflictes interculturals, la precarietat laboral que segons R. Sennett provoca una corrosió del caràcter. 

Uns altres factors a tenir en compte són els mediàtics. A través d’ells el risc no és real sinó percebut. Els mitjans de comunicació ens fan creure en la por, perquè és el que millor circula i ven. L’alarmisme es converteix en el màxim criteri per captar l’audiència. A partir d’ells s’estableix la cultura de la sospita generalitzada, perquè es crea la por abans que es generin els esdeveniments. El principal efecte és una creixent desconfiança dels ciutadans respecte als poders públics, però també es dirigeix cap el conjunt d’autoritats civils i de les pròpies institucions (per exemple: l’escola) i als altres ciutadans. Fa por una vida real i es prefereix una vida virtual: http://secondlife.com/.

Per últim el tercer factor que intervé en la creació de la por és la política. Com més desordenat sigui el pati polític millor. Als Mitjans de comunicació els interessa un estat de crisi permanent per vendre més. I els polítics utilitzen els mitjans mediàtics acusant-los de tots els mals. El que més triomfa és el populisme: fer-se la víctima d’un poder ocult que està atacant al país. Es busca així, un enemic exterior, però avui en dia l’enemic està dins i no a fora. Es produeix un canvi climàtic polític de competició, de joc brut contra l’altre.

Davant de tot aquest panorama ens queda alguna esperança o restarem per sempre en una por perpètua sense fi? Segons E. Gil Calvo, més tard o més d’hora recuperarem la confiança i superarem el clima actual de por, perquè forma part d’un cicle. La seva proposta va ser que no hem d’esperar a que es produeixi aquest canvi i avançar-nos a la història. Ens hem d’esforçar entre tots a invertir el cercle viciós en un cercle virtuós. Amb tot va confessar que no és ingenu i que la vida real no és un somni. Les autoritats públiques haurien de començar a donar exemple creant un ordre civil sensat. Només d’aquesta manera podrem recuperar la confiança perduda entre tots.

Estic d’acord, s’ha de tornar a confiar en els altres. Ara bé, sempre i quan els altres no se n’aprofitin i per exemple et facin una còpia de la targeta de crèdit quan vas a comprar en algun establiment comercial o et robin les teves dades bancàries per Internet.


[@more@]

Parmènides i l’ésser

Per què parlar de
Parmènides i l’ésser en dies tristos com avui, en què Catalunya ja és
definitivament Espanya? Potser serveixi per recordar que la bicefàlia d’aquells
que pensen que el que és pot ser i no ser, és un gran error. Només hi ha un
camí cap a la veritat, segons va dir la deessa a Parmènides: el que és és i no
pot no ser. O és que potser es pot ser català i no ser-ho al mateix temps o al
revés?

El que ha de ser el nou
president de Catalunya (pobre, trista i dissortada més que mai) no és català,
tot i que vulgui aparentar-ho, perquè no és català aquell que no sent el seu
país (en aquest cas: Catalunya) en el fons del seu cor i vol per aquest el
millor, sense haver d’estar sota el domini d’un altre (en aquest cas: Espanya).

Ho sento molt per
aquells que pensen el contrari, però personalment considero que només és català
aquell que se sent català i no espanyol, aquest últim s’ha d’entendre en el
sentit de rebutjar la identitat de Catalunya com a poble. Amb tot no vull pas
negar la possibilitat de sentir-se també d’un altre país, però sense que per
això s’elimini l’altre, com alguns que se senten espanyols pretenen. Aquells
que pensin que les dues opcions són possibles divagaran bicèfals per sempre
entre el que és i el que no és. Un exemple prou evident el trobem en aquells
que s’anomenen ciutadans i barregen
les dues llengües de manera que ja no se sap ni què és el que diuen.

“Cal dir i pensar que el
que és sigui; perquè hi ha ésser, però no hi ha no-res. T’incito que ho
entenguis. Així t’aparto d’un primer camí de recerca i després d’aquell per on
els mortals que res no saben divaguen bicèfals, ja que en el seu pit guia la
incapacitat. Gent sense discerniment, per als quals l’ésser i el no ésser són
considerats el mateix i no el mateix, i per als quals de totes les coses hi ha
una doble direcció.”
Parmènides, Fr. 6

Un apunt final: On estan
aquells que deien que procurarien pel bé del país costés el que costés? Amb un
president andalús a Catalunya em penso que ja està tot dit. Visca la perpètua
Feria d’Abril en què viurem els propers anys! Tot gràcies a una esquerra
catalanista (Ai! He dit catalanista?) on la independència ha esdevingut una
paraula que només es pronuncia en la intimitat.

[@more@]

El culte al cos

Per alguns el cos és una màquina que s’ha de cuidar i no poden deixar de seguir els seus dictats costi el que costi. És evident que actualment el cos està molt valorat. Tot el que fa referència al cos és objecte d’admiració, fins al punt que els centres dedicats a aquest culte corporal s’estan fent d’or. A la Xina els centres de cirurgia estètica tenen molt d’èxit entre les joves xineses, que donarien el que fos per tenir un cos fet a la seva mida i agradable pels altres. L’altre dia en un reportatge de TV3 (30 minuts) van ensenyar com hi havia noies disposades a romandre tot un any en una clínica patint una tortura diària inimaginable per aconseguir tenir l’alçada desitjada. Altres canvien completament la seva fisonomia, de manera que no les reconeixen ni els seus familiars, tot plegat només per semblar-se a les noies occidentals. Tot un culte al cos!

Per altres el cos és la font inesgotable de plaer. Només obeeixen els desitjos, els sentiments, que proporciona el cos. Adoren el cos com a única font de satisfacció i de felicitat. Entre aquests el sexe és la culminació de tot desig i l’únic que pot aportar el plaer desitjat. El cos esdevé una plataforma més enllà de la qual només existeix el buit i la desesperació. Un exemple d’aquest culte sexual al cos el podem trobar en els llibres de M. Houellebecq. Precisament l’altre dia vaig assistir a una representació de teatre basada en un dels seus escrits: Plataforma. En aquesta obra es pot comprendre entre altres coses com el cos i més en concret el desig sexual, el desig de plaer (la libido freudiana en la seva màxima expressió) es converteix en l’eix central d’algunes vides desil·lusionades, que el cerquen a tot preu allà on sigui. El resultat desgraciadament és l’explotació sexual dels més pobres, que troben en el sexe una font d’ingressos inesgotables.

Tanmateix el cos no sempre ha estat valorat de la mateixa manera. Pels antics grecs, i més en concret pels pitagòrics, el cos (soma) era la presó (sema) de l’ànima (psykhé). L’ànima no tenia més remei que alliberar-se del cos si volia retornar a la puresa perduda. Els seus mètodes de purificació eren força sorprenents, per exemple no s’havien de menjar mongetes perquè en les ventositats que aquestes podien provocar, es perdia una part de l’ànima. Per Plató, seguidor d’aquests pensaments, l’ànima era l’únic accés a la veritat. L’ànima havia caigut accidentalment al cos perquè no havia controlat bé: els desitjos i les passions. Aleshores el que havia de fer era dedicar-se a pensar, a conèixer, si volia retornar a l’estat ideal originari. Aquest rebuig al cos va continuar durant segles a Occident, tot i que en algunes religions orientals ja existia des de temps remots. Només quan es va començar a entendre el cos com una màquina, quan l’ànima va perdre el seu estatus, es va potenciar cada cop més l’estudi del cos i la ment com una part més d’aquest. Els estudis del sistema nerviós, van conduir al pensament que la ment no era més que el resultat de certes connexions neuronals. L’ànima espiritual va desaparèixer.

Les conseqüències d’aquests estudis van provocar una forta revalorització del cos, fins a la situació actual en què només es valora el cos, els seus desitjos i plaers. Segurament sense el cos no som res, però si ens deixem manar només pels seus dictats i deixem de pensar què fem amb ell tampoc serem res.

“-El cos en efecte, ens produeix infinites incomoditats a causa del seu indispensable nodriment; i més encara si s’hi afegeixen malalties, que entrebanquen la nostra recerca d’allò que és real. Ens omple d’amors, de desitjos, de temors, de quimeres de tota mena, i de molta beneiteria, talment que, de get, tal com s’acostuma a dir, mentre estem sota el seu domini, no ens és possible d’exercitar en cap cosa el nostre pensament. Perquè de les guerres, de les sedicions, de les batalles, ningú altre sinó el cos i les seves passions en són la causa. Ja que totes les guerres es produeixen per adquirir riqueses, i si ens veiem obligats a adquirir-les és per raó del nostre cos, el qual hem de servir com uns esclaus; ell és també el motiu que no tinguem lleure de cultivar la filosofia. I el pitjor de tot és que si mai deixa lleure a un de nosaltres i ens girem a examinar alguna cosa, interfereix contínuament la nostra recerca, la pertorba, la confon i talment ens atordeix que, per culpa d’ell, som incapaços de percebre la vertadera realitat.” Plató, Fedó 65a-66b.

[@more@]

La filosofia de la festa

A Girona són fires i avui seria festa si no fos diumenge, perquè és Sant Narcís. Quina relació podríem establir entre la filosofia i les festes? Aquesta pregunta ve donada perquè he llegit alguns comentaris, que s’han fet a certs blocs de filosofia, on es demana una reflexió sobre quina seria la filosofia de la festa i perquè els filòsofs no s’han dedicat més a parlar-ne.

De fet, els filòsofs i la filosofia sempre s’ha considerat com una activitat seriosa, perquè pensar, reflexionar,… se suposa que requereix una considerable concentració i esforç. Si bé és cert que pensar no és una activitat que es pot prendre a la lleugera, perquè aleshores es pot acabar pensant qualsevol bestiesa, tampoc cal exagerar. D’acord, però que per pensar i raonar bé no només s’ha de tenir temps i ganes, sinó també una ment ordenada i analítica. Però, d’aquí a que l’activitat filosòfica hagi de ser seriosa obligatòriament n’hi ha un bon tros. També es pot fer filosofia divertida i amb sentit de l’humor. També es pot fer filosofia de la festa i no simplement de les desgràcies de l’existència. Es pot prendre com a exemple el que va dir F. Nietzsche referint-se a les diferents actituds envers la vida. Així, tindríem que hi ha moltes maneres de fer filosofia, es pot fer una filosofia apol·línia, seriosa, ordenada, analítica, argumentada i crítica, que és la que ha predominat durant segles i encara es pren com a model indiscutible; i també es pot fer una filosofia més dionisíaca, una filosofia de la disbauxa, de la festa, de l’orgia mental, que estaria més d’acord amb la vida i tot el que representa.

Com seria, aleshores, una filosofia de la festa? De què tractaria? Per començar podria intentar entendre el per què als humans ens agraden tant les festes. És potser una de les característiques que ens distingeix dels altres animals? Som homo festius més que homo sapiens? E. Morin fa referència a la dualitat humana dient que a part de ser homo sapiens també ens definim com a homo demens, entenent aquest últim no com a boig en el sentit literal del terme, sinó en un sentit més passional, emotiu i irracional. És en aquest sentit de demens on s’explicaria la necessitat que tenim de fer festa, tot deixant de banda per uns dies la racionalitat?

Necessitem les festes com una part més de la nostra supervivència? Què feien els primers humans? També tenien dies de festa? Es tractaria d’una filosofia antropològica de la festa.

Un altre tema que hauria de tractar la filosofia de la festa, seria explicar a què ens dediquem quan fem festa? No fem res? Pugem a les atraccions de fires per deixar anar tot l’estrès acumulat en els dies de feina? Vivim les nits amb balls i reunions socials per distreure’ns de les ocupacions i maldecaps quotidians? Aquestes serien algunes de les preguntes de la filosofia psicològica de la festa.

La filosofia de la festa també es podria dedicar a temes més sociològics, com per exemple com se celebren les festes en diferents societats, com les distribueixen, quina funció tenen en el bon funcionament social. També, es podria parlar d’una filosofia de la festa per la festa, sense buscar altres explicacions…

“Sota l´encanteri del que és dionisíac no només es torna a cloure l´aliança entre home i home: també la naturalesa, alienada, hostil o subjugada, torna a celebrar la festa de la seva reconciliació amb el seu fill perdut, l´home. Lliurement ofereix la terra els seus dons, i pacíficament s´acosten les feres del rocam i del desert. Amb flors i garlandes està recobert el carruatge de Dionís: sota el seu jou caminen la pantera i el tigre (…) Tot cantant i dansant, l´home es manifesta com a membre d´una concordança superior: ha perdut el caminar i el parlar, i està en camí d´enfilar-se volant pels aires, tot dansant” Nietzsche, El naixement de la tragèdia, 1.


[@more@]

Som adaptatius

L’altre dia pel passadís de l’Institut on treballo vaig sentir com una alumne li deia a una altre amb cara mig adormida: “Be water my friend”. La frase en qüestió era una rèplica d’un anunci publicitari on apareix Bruce Lee explicant metafòricament com ens hem d’adaptar a l’entorn en comptes de voler que aquest s’adapti a nosaltres. El més sorprenent és quan apareix el producte que s’està anunciant: una marca de cotxes. L’objectiu de l’anunci és fer entendre com el cotxe s’adapta a la carretera esdevenint una unitat.

De fet, ha estat la capacitat per adaptar-nos la que ens ha permés evolucionar com espècie i sobreviure a les incerteses quotidianes d’un entorn, en principi, hostil. Més endavant però, el que vam fer va ser adaptar-nos a l’entorn fent ús de la tecnologia. Per tant, tot i que és cert que som adaptatius, que ens adaptem a l’entorn, també modifiquem l’entorn, l’adaptem a la nostra manera de ser, per a que aquest pugui satisfer les nostres necessitats. En l’anunci es fa palesa aquesta doble, podríem dir, adaptació selectiva que permet sobreviure.

Si l’home pot produir, i segurament ha produït, grans resultats amb els seus mitjans metòdics i inconscients de selecció, què no podrà efectuar la selecció natural? L’home pot actuar només sobre caràcters externs i visibles. La naturalesa –si se’m permet personificar la conservació o supervivència natural dels més aptes- no es preocupa per a res de les aparences, excepte en la mesura en què són útils a qualsevol ésser. Pot obrar sobre tots els òrgans interns, sobre tots els matisos de diferència constitucional, sobre el mecanisme sencer de la vida. L’home selecciona només per al seu propi bé; la naturalesa ho fa només per al bé de l’ésser que té a la seva cura.” Ch. Darwin: L’origen de les espècies.

Ara bé, també podríem interpretar l’anunci des d’un punt de vista més filosòfic. Fins i tot en un sentit hegelià. Dos elements contraris, el cotxe i la carretera, els humans i l’entorn, al final arriben a una síntesi i esdevenen un de sol superant les contradiccions. Objecte i subjecte formant un tot absolut?


[@more@]