La societat digital fosca

Dissabte van fer un documental al canal 33 després de Millenium sobre "El Negre futur de l’era digital". Així com va existir l’Edat de pedra, l’Edat del metall, i totes les successives fins arribar a l’Edat Industrial i posteriorment a l’Edat tecnològica, actualment vivim en el que es pot dir l’Edat digital o Era digital (tot i que des d’una perspectiva més cognoscitiva s’anomeni Era informacional). I per què diuen que és fosca? Doncs, perquè el suport a través del qual estem emmagatzemant la informació és el més efímer que mai ha existit. Els aparells d’enregistrament digital tenen una durada de vida molt curta. A tot estirar d’uns 50 anys. Tota la informació que ara recollim en les càmeres digitals, els DVDs i els ordinadors haurà caducat d’aquí poques dècades. La nostra època corre el perill de quedar en l’oblit. A més a més, es pot arribar a un punt de perdre el sentit dels bits, encara que tinguem la informació, no la podrem entendre, perquè no tindrem els programes necessaris. Un exemple prou evident són les velles cintes de vídeo Beta, que encara he trobat en alguns instituts d’ensenyament secundari i que ja no es poden visualitzar perquè s’han suprimit els aparells que ho permetien. El mateix succeirà d’aquí uns anys amb les cintes de vídeo actuals VHS i fins i tot amb els DVDs que tampoc són el mitjà definitiu d’emmagatzemat, com s’ha pogut comprovar, a causa dels atacs de bacteris en condicions climàtiques apropiades. A vegades també he pensat que d’aquí uns anys la mateixa xarxa on escric ara aquest bloc o dip pot arribar a desaparèixer, perquè un altre sistema de comunicació el substituirà, o per alguna catàstrofe mundial.

Tanmateix, sembla ser que aquest problema no ens preocupa gaire, vivim en una societat on existeix una completa desconnexió entre la necessitat de perdurar i la informació efímera. Si tenim en compte que el coneixement del passat determina el pensament d’una societat, quin pensament tindrà la societat del futur? Amb tot es pot albirar un futur prometedor, totalment nou i diferent, però també un futur catastròfic i desastrós, perquè pot caure en els errors del passat per desconeixement, per simple i pura ignorància.

Un dels filòsofs que més s’ha dedicat a estudiar sobre el tema és Stewart Brand, un filòsof de la informàtica d’Estats Units que juntament amb altres intel·lectuals i informàtics han creat la Fundació del llarg Present amb la intenció de trobar un sistema que ajudi a conservar la cultura a llarg termini, o el que ells anomenen la biblioteca dels 10.000 anys. De moment han aconseguit construir un disc de níquel o com diuen un disc roseta que permet conservar la informació durant molts i molts anys sense distorsions en el seu contingut. Per llegir el disc només cal un microscopi. I se suposa que aquest instrument seguirà existint en el futur a diferència dels aparells de reproducció actual efímers. Tot i això s’està investigant amb altres materials, com cristalls, per trobar el mitjà idoni.

Al final del documental s’afirmava amb un to esperançador: Encara som a temps d’evitar un desastre digital!

O no?

[@more@]



2 comments ↓

#   Heràclit on 06.14.05 at 23:38     

Efímer, efímer, efímer…

Noticies que duren un dia, guerres de dos setmanes, morts d´hores… Oblit, oblit imposat.

Eterns Saluts companya…

P.D: Per a mí les Helíades existiran sempre

#   jmones on 06.16.05 at 21:31     

Hola! Torno a contestar-te al meu bloc i a que no em funcionin els trackbacks als teus posts.

A reveure!