Trasllat a Creació filosòfica II

Durant les vacances d’estiu aprofito per fer endreça. El desordre acumulat durant tot l’any acumula llibres, papers, roba en els llocs més insospitats. Tot fent endreça he pensat que també podria endreçar una mica el bloc i fer un llistat de tot el que hi havia escrit fins que vaig decidir traslladar-me a un altre servidor de blocs. http://creacio-filosofica.blogspot.com/
Quan vaig obrir el bloc tenia la intenció d’anar escrivint sobre diferents temes actuals per comparar-los amb el que havien dit els filòsofs al llarg de la història del pensament.
Continue reading →



Un altre blog del mateix blog

Fa uns tres anys vaig obrir aquest blog amb la intenció de fer un petit experiment. Volia saber si era possible fer filosofia en xarxa, en el sentit de crear pensament de manera col·lectiva. El resultat ha estat força satisfactori, malgrat les contínues intermitències del servidor on està allotjat el blog. L’intercanvi de pensaments ha ajudat a clarificar en alguns casos conceptes, a establir un diàleg entre consciències i a elaborar un pensament dinàmic i flexible.

Tots els que han llegit el blog i han deixat els seus comentaris han contribuït de manera prou gratificant a fer realitat el que havia començat com un simple experiment i els vull donar les gràcies per haver-ho fet possible.

Després d’aquests anys però, vaig decidir canviar de servidor. Torno a recordar que ara trobareu el blog a http://creacio-filosofica.blogspot.com/. Us hi espero!

 



Què és filosofia?

Sempre hi ha preguntes més fàcils de respondre que d’altres. Una de les més difícils potser sigui la següent: què és filosofia? S’han intentat donar moltes respostes a què és la filosofia. Per alguns és un passatemps, per altres un contratemps, per la majoria un avorriment i donar voltes i voltes al pensament. Per altres és el més important de la vida, una guia sense la qual som cecs.

Què és filosofia? Si ningú m’ho pregunta ho sé. Si algú m’ho pregunta, no ho sé.

 

 



Nou any, nou bloc

Després de 287 posts i 826 comentaris (gràcies a tots els que han col·laborat) he decidit deixar bloc.cat, més que res per les intermitències del servei i perquè els de blogger han millorat el seu. Pel que he pogut comprovar no sóc la primera, ni tampoc potser l’última que canvia de servidor.

De totes maneres de tant en tant seguiré afegint algun post, no sigui que ara m’esborrin el bloc.

El nou bloc el trobareu a: http://creacio-filosofica.blogspot.com/

 

Filosofia emboscada?

En la nova edició en català el llibre de H. D. Thoreau:  Walden o la vida als boscos es pot llegir el següent:  

“Avui dia hi ha professors de filosofia, però no hi ha filòsofs. Tot i així és admirable professar, perquè un dia va ser admirable viure. Ser filòsof no és merament tenir pensaments subtils, ni tan sols fundar una escola, sinó estimar la saviesa per viure segons els seus dictats, una vida de simplicitat, independència, magnanimitat i confiança. És per resoldre alguns problemes de la vida, no només teòricament, sinó també en la pràctica. L’èxit de grans erudits i pensadors normalment és un èxit pseudocortesà, ni regi ni humà. S’arrangen per viure merament amb conformitat, pràcticament com ho feien els seus pares, i de cap manera són els progenitors d’una raça noble d’homes. Però per què es degeneren els homes? Què fa que les famílies s’acabin? Quina és la naturalesa del luxe que debilita i destrueix nacions? Estem segurs de no tenir-ne gens en les nostres vides? El filòsof està avançat als seus temps fins i tot en la forma externa de la seva vida. No s’alimenta, es refugia, es vesteix, ni s’escalfa com els seus coetanis. Com pot un home ser filòsof sense mantenir la seva calor vital mitjançant mètodes millors que els d’altres homes?” H. D. Thoreau: Walden o la vida als boscos, Símbol editors, pàg. 33

 La proposta de Thoreau és una vida sàvia, sense luxes, una vida independent i simple. Aquesta és la vida que haurien de dur els autèntics filòsofs. Però, ha de ser així realment? És convenient que ho sigui? Ha de viure el filòsof allunyat de tot contacte social? S’ha d’emboscar la filosofia? No hauria de ser tot el contrari? La filosofia no hauria d’estar més al dia dels avenços tecnològics, podríem dir de luxe, per poder-hi reflexionar, si convé, críticament? Amb tot s’ha de reconèixer que avui en dia encara existeixen filòsofs reticents a utilitzar segons quins aparells tecnològics, que prefereixen el paper i llapis a l’ordinador, que viuen emboscats en les seves teories metafísiques. De fet, a aquests últims Thoreau no és que els defensi, perquè la filosofia també ha de servir per resoldre problemes pràctics de la vida.      

Per altra banda, el Walden de Thoreau és un cant a la llibertat, a la independència a viure de manera salvatge i solitària al bosc, construint la pròpia casa, vestint amb una roba que fuig de les modes i cultivant els propis aliments. Com alternativa de vida no està malament, per als més ecologistes pot esdevenir tot un ideal de vida. Malgrat tot, tinc els meus dubtes que avui en dia funcioni, primer perquè cada vegada queden menys boscos salvatges i segon perquè tenir un terreny privat no està a l’abast de tothom per culpa de l’especulació del sòl.

   

 

Ser dona avui

Diuen que les dones d’avui en dia ho tenen més fàcil. Potser sí ho tenim més fàcil per treballar, per estudiar, per escriure en un bloc… però, per altres coses no ho tenim gens fàcil. Per posar un exemple: trobar una parella estable amb qui conviure. He visitat alguns blocs on hi ha dones que fins i tot posen anuncis per trobar un home! És que potser ja no en queden? Doncs, la veritat és que no gaires que tinguin ganes de formar una família estable, per estrany que pugui semblar. Avui en dia els homes no tenen cap necessitat de tenir una dona “estable”, perquè les oportunitats d’estar una estona o un temps amb una dona estan per tot arreu. És més fàcil trobar un home per una nit, que no pas per tota una vida. 

Abans per una dona era molt més fàcil trobar una parella, bé, més ben dit, li trobaven parella i a la que no li trobaven malament o al convent. En aquest sentit sí que hi hem guanyat, però no en l’altre. Ara si no tens parella, pots dedicar-te a la feina o viure sola sense que ningú faci mala cara, encara que per dintre pensin, mira una solterona, si passes de segons quins anys.

Tot i que s’ha de reconèixer que en èpoques anteriors moltes vegades la parella establerta per raons familiars no era del gust de la dona, aquesta l’acabava acceptant si era un bon home. Actualment podem triar quin home volem, però una altra cosa és que l’home que volem ens vulgui a nosaltres. L’estètica i l’economia guanya pas a l’ètica. Per molt bona dona que siguis, no per això trobaràs parella més aviat, sinó compleixes uns quants requisits com poden ser l’aspecte extern o tenir molts possibles. Ara bé, també hi intervé el factor sort, perquè n’hi ha que no són gaire maques i també troben parella i a vegades també pot passar a l’inrevés.

A més a més, n’hi ha que es pensen que han trobat la parella de la seva vida i al cap de poc temps s’adonen que és un bèstia i l’han de denunciar per maltractaments. Davant d’aquests fets, no sé si ho tenim més fàcil o més difícil. 

L’altre dia en una conferència a l’Ateneu Barcelonès en el cicle veus de dones, la Teresa Solé va parlar dels arquetips femenins i de la recerca de la pròpia identitat. A partir del llibre Las diosas de cada mujer es va exposar la classificació de les deesses gregues en: verges (Atena, Artemis i Hèstia); vulnerables (Demeter, Persèfone i Hera); i, per últim, creatives o productives (Afrodita). D’entrada, però, es va voler deixar clar que les dones som molt complexes.

Tot seguit exposo un breu resum de les característiques dels diferents arquetips a partir de les deesses esmentades per si alguna dona s’hi veu reflectida:

Deesses Verges:

Atena: valora la racionalitat i es troba a gust entre els homes

Artemis: arquetip del moviment feminista. Es troba a gust entre les dones. Valora la independència i la competitivitat.

Hestia: representa el centre personal, la saviesa interna.

Deesses vulnerables:

Hera: en sentit positiu deesa del matrimoni, lleialtat i fidelitat. Té com objectiu el matrimoni i si no l’aconsegueix es torna venjativa (sentit negatiu). Necessita un home per ser feliç.

Demeter: representa l’instint maternal. Valors: paciència, obstinació. Buidor i depressió quan no pot dur a terme el seu rol. Per ella els vincles sexuals són vincles maternals.

Persèfone: és la reina del món subterrani, actua per voluntat dels altres. Madura i receptiva.

Deesses creatives o productives:

Afrodita: valora l’experiència emocional. Fa el que li plau i escull lliurement els seus companys. Arquetip de l’amant. Produeix el desig de conèixer.

Cadascuna d’aquestes deesses expressa un aspecte de la totalitat femenina i a cada etapa de la vida pot anar associat a diferents arquetips. La recerca de la pròpia identitat va ser presentada com un viatge difícil, perquè vivim en una cultura patriarcal on no és fàcil prendre consciència del que som.

El viatge a la recerca de la pròpia identitat es pot dividir, segons va explicar la Teresa Solé, en tres etapes:

  1. Viatge extern on es produeix una ruptura amb el propi món intern. Es busquen valoracions externes en una activitat frenètica per aconseguir-les;
  2. Viatge intern: escoltar-se a si mateixa, descens al món subterrani. Aïllament que des de fora es pot veure com a depressió. L’ensorrament, però, esdevé descobriment. Recuperació dels aspectes femenins. El resultat és baixar del cavall del propi ego i adonar-se de les pròpies limitacions;
  3. i per últim, el Viatge d’integració, on es produeix una equiparació amb el homes i s’integren les habilitats apreses en el primer tram del viatge i el reconeixement del segon.    

     

 

 

Un món de botigues

No sé si també us passa a vosaltres (a aquells que encara llegeixen aquest bloc intermitent per culpa del servidor de blocat i per la poca inspiració de la seva propietària), però quan venen les festes de Nadal em dóna la sensació que visc en una immensa botiga.

Potser sigui perquè visc en una zona cèntrica i comercial, però és una sensació que també es pot tenir passejant per qualsevol ciutat, a menys que ens anem a algun poblet petit, al bosc o a la muntanya.  

Tot el món s’ha convertit en una gran botiga globalitzada on predominen els productes fabricats a la Xina, que està esdevenint la proveïdora mundial per excel·lència o per insistència. La consigna és: consumir fins a morir.

Per altra banda, si hi ha botigues és perquè la gent compra. Comprar i comprar, aquest és el sentit d’aquestes festes? Fins i tot, els dies de festa establerts al calendari laboral, com avui diumenge, totes les botigues estan obertes. Suposo que als treballadors no els deu fer gaire gràcia, a part que aconsegueixin algun sou extra. Esclavitzats al capitalisme de consum més aclaparador són capaços de sacrificar un dia de festa a canvi de diners.  

« Paradoxal i complex és l’escenari que fa del gran centre comercial el temple de l’home postmodern: la forta racionalització i control intern es torna en la infantilització de les presentacions i colors; la desdramatizació de tota iconografia, l’escassesa econòmica i el preu es presenten com el nou regne de l’abundància natural posat a la facilitat del desig; la massa anònima empara la individualitat radical o la microtribu amistosa; l’artificial fa proclames del natural, i l’excés d’informació codificada encobreix la manca de comunicació social. »“La era del consumo”, Luis Enrique Alonso. Ed. Siglo XXI. Madrid, 2005

 

150 anys de S. Freud

FreudEl llenguatge i la sexualitat són els temes recurrents en el discurs de la psicoanàlisi freudiana. Així, es podria resumir la conferència d’Eugenio Trias sobre la vigència literària i filosòfica de Freud, que va tenir lloc a Girona per celebrar cinquanté aniversari d’aquest metge i filòsof (encara que sempre va evitar la seva identificació com a tal), que va voler desmarcar-se de la seva època per la novetat i originalitat de les seves teories. Amb tot, es van dir moltes més coses, que intentaré resumir tot seguit. El resum serà parcial, perquè només vaig sentir la meitat de la conferència on es parlava de la sexualitat. Segons em va dir un dels assistents, al finalitzar la conferència, al principi va ser quan es va tractar més del tema del llenguatge.

Respecte al tema del llenguatge, doncs, E. Trias s’hi va referir una altra vegada en la segona part de la conferència, per dir que Freud va descobrir que la matèria que ens constitueix transcendeix l’ordre natural a través del Logos, de la paraula. A més d’assenyalar que els relats literaris serveixen de mirall del desig sexual, perquè el sentit de l’existència es mostra a través de les grans obres literàries, sobretot, les gregues (Orestíada, Antígona), encara que també el podem trobar en altres com  Shakespeare (Hamlet) o Dostoievski (Els germans Karamazov). Aquest sentit, va afegir, es descobreix a través del Logos i de la nostra carnalitat sexual.

De fet, parlar de Freud és parlar de sexualitat. Precisament, als meus alumnes adolescents és el que més els agrada de la psicoanàlisi. Freud anomena inicialment en els seus estudis a la sexualitat com a libido, entenent per aquesta com una substància sexual que està carregada de sentit. No és d’estranyar, doncs, que E. Trias es referís a la sexualitat, en un to metafòric i poètic (característic del filòsof), com el fil d’Ariadna que ens permet recórrer el laberint de la nostra existència. La sexualitat és el lloc on el físic es transcendeix, és la metafísica de l’existència.

En definitiva, la sexualitat, juntament amb el llenguatge, són els elements més importants de la nostra existència. Fins i tot, tenint en compte les diferents etapes de desenvolupament de la libido, es pot dir que la mateixa economia neix de l’anus (idea realment sorprenent, però que permet entendre alguns dels esdeveniments més importants del món actual, dirigits i/o provocats per l’economia).

 


 

 

Un món injust

Ahir vaig tenir un somni on Pinochet era jutjat pels crims de guerra, on Iraq vivia en pau i sense atemptats, on cap nen moria de fam, on tothom era feliç, on cap nen havia d’agafar un fusell, on un meu familiar continuava viu… Tan sols era un somni.

El món segueix essent injust i no és cap novetat. La justícia reclamada com una necessitat des de temps antics, segueix brillant per la seva absència. Aquests dies, alguns diuen que no s’ha fet justícia, perquè no s’ha pogut condemnar al dictador xilè pels seus crims. Per altres, finalment s’ha fet justícia, encara que un xic massa tard. No tothom entén la Justícia de la mateixa manera i tot sovint alguns se la fan seva, aplicant-la indiscriminadament. Amb tot, malgrat els diversos sentits del terme, ens podríem preguntar: què és la Justícia? 

Pels antics grecs la Justícia, representada per la deessa Dike era la que havia de mantenir en equilibri o harmonia el món. A l’antiga Àgora grega es va discutir sobre el que era just i el que era injust. Els sofistes defensaren la relativitat de les lleis i la convencionalitat de la Justícia. Plató, va voler canviar la situació, per ell la Justícia depenia de l’eficàcia de la llei i consistia en què cadascú fes allò que havia de fer, és a dir complir amb la funció que li havia estat encomanada. La societat platònica, desigualitària i classista, proposava una funció per a cada classe social, els comerciants havien de proveir la ciutat, els guardians protegir-la i els governants o reis filòsofs dirigir-la. 

Aristòtil va entendre la Justícia en dos sentits: commutativa, que regula les relacions personals; i distributiva en l’aplicació equitativa de béns i de càrregues socials (actualment rep el nom de Justícia social). Per Epicur, en canvi, la Justícia era la que havia de proporcionar cohesió a la ciutat i consistia en no patir ni fer cap mal. El seu sentit de la Justícia era de caire utilitari, perquè està al servei de la comunitat, com segles més tard tornarà a recuperar J.S.Mill. Un sentit que potser avui en dia caldria tornar a aplicar, però que molt sovint oblidem.

Per altres, com John Rawls, en la seva Teoria de la Justícia, proposa dos principis de Justícia: a) tota persona té els mateixos drets al conjunt més extens de llibertats fonamentals i b) només es pot justificar la desigualtat d’avantatges sòcio econòmics (de rendes i de riquesa, de poder i de privilegis, però també de les bases socials del respecte a un mateix) si contribueix a millorar la sort dels membres menys afavorits.

Actualment es pot entendre la Justícia com la correcta aplicació de la llei, és a dir, com l’aplicació imparcial i equitativa de la llei i com a principi ètic que segueix uns valors morals o els Drets Humans.  

“31. La justícia natural és un acord sobre allò que és convenient per tal de no fer-se mal els uns als altres i de no rebre’n.

32. Per a aquells animals que no poden establir pactes a favor de no danyar-se mútuament ni de ser danyats, no existeix la justícia ni la injustícia. Ell mateix passa també amb aquells pobles que no han pogut o no han volgut establir un pacte per no danyar ni ser danyats.

33. La justícia no era res per ella mateixa, sinó un cert pacte a fi i efecte de no danyar ni ser danyats que es va establir en les agrupacions humanes de gent diversa, sempre en alguns llocs, no importa quins ni quan.

34. La injustícia, per ella mateixa, no és cap mal, sinó per la por davant de la sospita que no passarà inadvertida a aquells que són destinats a castigar tals accions.” Epicur, Màximes capitals

Déu i la mort

En un dia plujós i trist, la pèrdua encara és més trista. Com diu la cançó: quan una persona estimada se’n va alguna cosa es perd en l’ànima (si és que aquesta existeix).

El que és segur és que Déu no existeix. En cas contrari i com vaig sentir dir a algú una vegada: si Déu existeix, és un fill de puta.  

Potser sigui el moment de recordar algunes paraules com les de Paul Edwards: 

“No hi ha Déu -deia-, no hi ha vida després de la mort.  Jesús va ser un home i, el que potser és més important, la influència de la religió és, generalment, dolenta”, va escriure en el darrer número de la  revista Free Inquiry de l’any 2004.

Ja ho diu la tradició popular: els bons són els primers que se’n van. Els dolents segueixen vivint.

Heràclit: Immortals, mortals; mortals, immortals. La nostra vida és la mort dels primers, i la seva vida nostra mort.

CALLADAMENT

Des d’aquesta aspra solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.
   Tantes coses
se m’han perdut amb tu que em resta a penes
l’espai de mi mateix per recordar-te.

Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m’engoleixi com t’ha engolit per sempre.

Miquel Martí i Pol